L'altre dia va entrar al bar un vagabund. Estava trist i necessitava parlar. M'explicava que havia estat a una ciutat en un país llunyà. Segons ell era una ciutat increïble, amb diferents colors, olors, oberta i sobretot agradable. Un lloc d'aquells on s'hauria quedat a viure tota la vida.
- Doncs si tan ideal era com m'estàs explicant? Perquè estàs aquí i no t'hi vas quedar? - li vaig preguntar jo mentre el convidava a una cervesa i feia un cop d'ull a la meva filla que estava jugant amb la filla d'una amiga de la meva parella.
Es veu que la història era complicada, però tampoc teníem res a fer i una cervesa per acabar-nos.
Vam fer un glop d'aquella cervesa i va continuar amb la història. Com ja he dit, segons ell aquella ciutat era genial i la gent no ho era menys. Els habitants n'estaven orgullosos i se'n sentien partíceps, col·laborant i ajudant a que cada cop fos més acollidora i oberta. Tan bé si estava que va decidir quedar-si uns dies, potser inclús si quedaria una temporada. Si sentia a gust.
Es veu que en aquella ciutat i vivia una noia, Julieta em va dir que es deia. Des de petita que es sentia
orgullosa de formar-ne part, de fet, qui no? Tenia la seva colla
d'amics, els seus temes, les seves obligacions, gustos, passatemps, les
seves lluites, desitjos, amors de joventut... tot era genial i n'estava
orgullosa, però sense saber com, es trobava en un moment que no acabava de ser feliç. Les
relacions que havia tingut no l'havien acabat d'omplir per una cosa o
per una altra i inclús a vegades es preguntava si ella encaixava en tot
allò. Evidentment que formava part de la ciutat i sempre si sentiria,
però podia ser feliç fora del que havia construït durant tan temps, podia ser feliç fora de la seva rutina?
Em preguntareu com ho sé, doncs molt simple, en Romeu, no us he presentat el vagabund, no? doncs es deia Romeu, m'ho anava explicant.
Va coincidir que els dubtes de la Julieta van coincidir amb el període que en Romeu estava a la ciutat i sense saber com, de sobte la va conèixer. No es podia creure la sort que va tenir, en un moment de travessia
pel desert arriba a una nova ciutat que li obra les portes i a sobre
coneix una tal Julieta que li dóna motius per l'esperança
Durant un període de temps van ser feliços, ell anava allargant l'estada a la ciutat. N'estava encantat, i ella segons em va explicar en Romeu, sense saber com, era feliç. Tots aquells dubtes de si podia ser feliç fora de la que era la seva ciutat, la fortalesa que li donava seguretat i la guardava començaven a tenir resposta. Sinó, segons paraules d'en Romeu, com era que es sentia tan a gust quan estaven junts. Segons ell, ella tenia ganes de veure'l, descobrir un altre món, s'amagaven i vivien històries imaginàries, a vegades s'entretenien abraçats a fer plans imaginaris d'enamorats, suposaven un futur millor a partir de vivències del passat, s'oblidaven de les desgràcies d'aquest món per moments, sent feliços, abraçats. Eren enamorats silenciosos, fora dels murs que envoltaven la realitat, vivint una felicitat secreta.
Tot i que en Romeu era un vagabund que sempre havia viscut intentant ser feliç, treballant per pagar-se el següent viatge, el menjar i el beure i perquè no, comprar-se algun caprici, tenia pors, com podia encaixar ell en aquella ciutat? Dins aquelles muralles que protegien i donaven seguretat a aquella noia tan plena de dubtes que sense saber com havia conegut? No ho sabia, però li era igual, em va explicar mentre es mirava el got de cervesa buit.
Ho havia captat, la història era interessant i vaig demanar una altra cervesa pel meu company de barra, mentre assegurava per vuitena vegada que la meva filla continuava feliç, jugant amb la seva amiga.
Un cop va tenir la cervesa al davant, es va refrescar la gola i va continuar.
- Jo confiava en els meus sentiments, en els que veia en els ulls d'aquella noia i el que em transmetien els moments en que érem lliures - em va dir.
Potser, per fi, trobaria un motiu per quedar-se a un lloc, uns fonaments on començar a construir una història de felicitat. De fet, no li importava, era feliç, les altres coses ja arribarien soles. Fins que alguna cosa va passar sinó no estaria parlant amb mi.
Explica ell que no sap el perquè, però que en algun moment la Julieta es va espantar. Deia que estava bloquejada, que no estava enamorada. No sabia explicar-li el motiu, el que buscava, però per algun motiu no era en Romeu. Per ell no era senzill entendre què li passava, tan sols era un vagabund, acostumat a caminar de ciutat en ciutat, sense lligams, sense família. Segons ell s'hi va esforçar, però no va aconseguir ajudar-la. No depenia d'ell i la millor opció era que marxés.
El que més em va sorprendre és el que em va explicar aleshores. Es veu que abans de marxar de la ciutat, fent una cervesa a la fonda on passaria la última nit, va escoltar un conversa. Eren dos nois i una noia. Tres típics habitants de la ciutat, com la Julieta, la qual cosa li va fer mal, perquè li recordaven a ella. No va poder evitar sentir el que es deien. Parlaven d'una noia, que corria el rumor que havia conegut un noi que no era d'aquella ciutat. No era mal noi, segons deia el rumor, fins i tot era bon noi potser, de fet, tampoc el coneixia massa ningú i tot era un rumor, i els rumors al final són vius i evolucionen de boca en boca. Tan li fa, perque segons semblava era feliç amb aquest noi. Això el va fer reconfortar i va pensar que potser parlaven d'ell (no era mal noi deien), però qui ho sabia i potser aquesta noia era la Julieta. De sobte la conversa va seguir altres camins, van deixar de parlar de rumors, van començar a parlar de sensacions i de què faria la noia que estava en aquella taula si conegués un noi que no fos d'aquella ciutat.
Ella va dubtar un moment, però convençuda va contestar que això era impossible. Ella formava part d'aquella ciutat. Havia lluitat per ella des de petita, per fer-la seva i perquè la identifiquessin amb ella. Tenia els gustos molt clars, existien zero possibilitats de que es sentís atreta per algú que no fos d'aquell indret.
Un dels dos nois la va replicar i va dir que ell havia conegut una noia de fora les muralles d'aquella ciutat que conformava el seu món, tot i que li feia por dir-ho, n'estava enamorat, però tenia dubtes, perquè què pensarien la gent de la ciutat si el veien amb ella. Una cosa tenia clara, n'estava enamorat i ella d'ell i que a diferència de la noia, ell volia ser feliç i per això els hi explicava, que li era igual el que pensessin, al final apostava per ser feliç i quan estava amb ella ho era.
Es veu que en aquell moment, l'altre noi el va tallar i li va dir que perquè no els hi havia explicat abans i que s'equivocava, que el que havia de fer era buscar alguna noia de la ciutat, com ells, que ja veuria com aniria bé i si no anava bé tampoc passava res, continuaria a la seva ciutat, amb la gent que coneixia, amb la família i encara que fos infeliç, estaria a casa i sempre podrien tornar a quedar per anar a fer una cervesa i parlar.
El noi ho va pensar, i va dir que tenia raó, perquè embolicar-se, perquè arriscar-se i apostar per un sentiment incert. Era més senzill, còmode i segur deixar que passés, no sortir del que havia conegut, evitar afrontar dir, ei, doncs sí, formo part d'aquesta ciutat i hi creuré sempre, però l'amor no coneix de muralles. Coneixeria una noia ben maca de la ciutat, com ell, tindrien fills i si anava malament, ells li donarien la felicitat que no tenia amb la mare dels seus fills. Trobaria a faltar l'amor que sentia ara amb aquesta noia, però perquè arriscar-se, si anava malament la única cosa que tenia a guanyar era que el miressin amb ulls de "mira que creure que es podia enamorar d'algú que no fos de casa nostre".
En Romeu, ja una mica tocat per les dues cerveses va acabar la conversa dient que el noi va dir:
- Demà la trucaré i li diré que s'ha acabat. Que jo formo part d'aquesta ciutat i ella no. Que ella mai encaixaria aquí i no és el que busco, necessito trobar algú que encaixi en el lloc on he nascut, crescut i après.
Es veu que en Romeu, no ho va poder evitar i va marxar plorant d'aquella fonda. No parlaven d'ell, però es sentia identificat. Ni tan sols hi va fer nit. Va preferir caminar de nit, allunyar-se d'aquella ciutat que tan li havia agradat en un primer moment. Que la Julieta, per molt que s'hagués enamorat d'ell, mai li faria lloc, es tancaria a les muralles de la seva ciutat per evitar afrontar el que pensen els altres. Va desitjar-li sort a les fosques, pel camí, amb les llums apagant-se lentament a la seva esquena, mentre s'allunyava. Va desitjar que tan de bo la Julieta trobés algú dins la ciutat que li donés el que havien viscut ells dos durant aquells dies.
En el fons, aquest tal Romeu em va caure bé i com deia el rumor, no era mala persona. Tot i la decepció que va sentir, al final li desitjava el millor a la Julieta.
Imagino que la Julieta, va tornar a la seguretat que li oferien aquelles muralles de la ciutat, sempre sabria que la gent de la ciutat i els seus amics mai podrien parlar malament d'ella, perquè tot i que existís un rumor, sempre havia estat fidel al que ella creia que la faria feliç. I sinó, doncs seria infeliç, i ho aguantaria per conviccions
Em vaig acabar la meva cervesa i vaig pagar el cambrer abans d'agafar amb una mà l'Ona i amb l'altre la seva amiga i vam fer camí cap a casa.
El que mai em vaig atrevir a explicar-li a en Romeu i ara em sap greu, era que la nit que ell estava a la fonda, jo també hi era. Més aprop del que creia, de fet no me'n vaig donar compte que ens estaven escoltant. Vaig estar apunt de confessar-li, però vaig pensar que no l'ajudaria. Potser algun dia llegirà aquest escrit i l'ajudi. M'hauria agradat dir-li:
- Jo era el que havia de trucar a aquesta noia, però al final no ho vaig fer. Vaig venir a la ciutat on ens trobem ara i vaig apostar per ella. Quan torno a la ciutat de què em parles i passo les muralles amb la meva parella i l'Ona a vegades em miren com si no entenguessin com he acabat amb ella. Però sóc feliç i elles ho són, vaig fer bé. L'hauria pogut cagar, però mai m'hauria perdonat no intentar-ho per un motiu com el què van expressar els meus companys de cervesa aquella nit a la taula de la fonda. Sóc feliç i m'hauria agradat demanar-li disculpes per lo que li va passar a ell amb la Julieta. La conec i ho va passar malament. Ara està amb el típic noi de la ciutat, un bon noi, de tota la vida, molt maco de fet. Se'ls veu feliços, fan bona parella, però mai sabré si encara pensa en aquest vagabund.
Tan de bo en Romeu, en alguna ciutat trobi algú sense prejudicis ni sense por a obrir-se i a viure sense pensar en el que dirà l'entorn.
