Què porta a una persona que no s'ha dedicat mai a escriure, que les llengües mai han estat el seu fort i que segurament farà més pena que gràcia, a posar-se a esciure a un blog? Doncs senzillament, ni idea.
Aquest blog ja fa més d'un any que és meu. Un dia vaig pensar, coi, perque no te'n fas un i mira, s'ha estat un any amb una direcció ocupada i sense cap entrada.
Algun dia s'haurà de començar.
Sometimes I have moments when you stay in the middle of something you don't know. Christmas is a special time to think about it.
- Is this job what you want to do?
- Is this place where you want to live?
- Is this life what you want to live?
- Are these people who you want to share your life?
- Is the heart wrong?
I suppose I need something changing my life, something important on my hands, something to be proud of, something you can think "I win, it works, it works really well and it works good". Usually we're living inside a remembrance.
We need to stare the future and say, hey dude, I'm here, nobody and nothing will stop me!!!
From my past, from my experience, I'm growing up!!
No crec en aquest sistema, tot i que no me'n puc o sé desprendre. Al final, tots estem enganxats a la roda, perquè enganyar-me, m'agraden coses superflues que no fan falta, em gasto diners per coses que trobaries a meitat de preu o menys, m'agradaria guanyar més diners, viatjar més... i penses, quan hi ha gent que no en té ni per menjar, realment és important? suposo que no, però intento pensar-hi lo menys possible sinó no podria viure. Sóc culpable? segurament sí, però per mala sort no depèn només de mi. Tan de bo el món estigués ben repartit, tots tinguéssim lo necessari per viure i no faltés de res. Un món més igual. Però no és així, avui tindré un bon sopar quan hi ha gent que no té ni un sostre. És una sort que tinc i que té molt poca gent al món i cada dia lluito per poder viure millor, estar més bé i alhora intentar ajudar als altres. En aquest aspecte crec que ningú em podria recriminar res i si ho volen fer allà ells. Mai m'he sentit còmode estant a davant, sempre he cregut en la bondat,
en fer el millor des de darrera, perquè al final, en el fons, m'omple
més. Si vull ajudar és perquè ho vull, no per sortir a la foto ni que ho
sàpiga tothom, no per obtenir res a canvi.
Tot i això hi penso, i més en aquestes dates, i se'm fa difícil. M'agradaria poder ajudar més, però tampoc sabria com fer-ho. Sé que em preocupa (ja és un pas, crec que hi ha gent que no sé com s'ho fa, però ni això), però no tinc la solució ni sé quina és i em sap greu veure'm anar amb cotxe, anar a esquiar, sortir a fer unes copes quan hi ha gent que ho passa tan malament.
Una cosa que em reconforta, és saber que a vegades pensem que nosaltres som feliços perquè tenim molt i com que la resta del món no ho té, no ho són i no és veritat. Puc dir que no he estat mai pobre, però he estat immigrant, començant de nou i sense res (cert que al darrera sempre penses que hi ha els teus pares que en cas de necessitat extrema t'ajudaran), però m'ho he currat, he treballat per viure el dia a dia, vigilant fins l'últim diner perquè no arribes a pagar un lloguer de merda, dormint en mig de xinxes, caminar 15 km per anar a treballar perquè no en tens per pagar el bus, sota la pluja i sota la fred i puc dir que no era gens infeliç. Era dur, molt dur, però valores el poc que tens, les poques estones de felicitat i mires enrere i aprens.
Fem el possible per ajudar-los, però no els tractem com merda. Sovint tenim tendència a mirar-nos la gent amb superioritat moral i no, al final tots som iguals, tots lluitem i tots busquem la felicitat. No trepitgem a ningú, no fem polítiques de merda on uns pocs guanyen i molts perden, no mirem cap a un altre costat, però no estiguem tristos que si jo fos un d'ells no voldria que em miressin amb cara de pena, només m'agradaria saber que tinc les mateixes oportunitats que els altres per ser feliç. Ja m'he n'encarregaré jo de ser-ho. Això sí, els hi hem de donar la oportunitat!! Tothom es mereix aquesta oportunitat.
Bon Nadal!!
When did we lose our way? Easier to let it go So many, can't tell anybody Harder to let you know
Call me when you made up your mind But you won't Caught up in the way that you played my heart Only love could ever hit this hard
Oh, don't be scared about it Don't forget it was real Do you remember the way it made you feel? Do you remember the things it let you feel?
How do I make you stay? When it's easier to let you go Nobody know what we know about it No one needs to know
Call me when you made up your mind But you won't Caught up in the way that you played my heart Only love could ever hit this hard
Oh, don't be scared about it Don't forget it was real Do you remember the way it made you feel? Do you remember the things it let you feel?
When you love to your limit You gave all you're given Who you gonna pray to when you're there Will you find out that there ain't no other love
No other love for you
Oh, don't be scared about it Don't forget it was real Do you remember the way it made you feel? Do you remember the things it let you feel?
Oh, when you think about it Do you remember me? Do you remember the way it made you feel? Do you remember the things it let you feel?
Quan de temps feia que no agafava i em posava a escriure a aquest blog. De fet, sempre que hi torno és perquè he tingut un sotrac en la meva vida i al final escriure, treure-ho acaba sent una vàlvula d'escapament.
Doncs sí, ja hi torno a ser i així és la vida. No passa res, a vegades convé. Et fa pensar, t'adones del que tens al voltant, de la importància real que té cada cosa i s'aprèn, t'aixeques i continues caminant. A vegades inclús t'ensenya lliçons i tal dia com avui, després d'un viatge etern i solitari per l'autopista, a ple sol, tornant d'un sopar d'exfeina per anar a un dinar de la nova feina, de veure persones que fa més de dos mesos que no veus i tot i així notes el calor i l'amistat com si no hagués passat aquest temps, de sortir mà a mà, de despertar-te a casa el teu exjefe amb una ressaca del mil, veure'l i fer uns riures, dutxar-te, agafar metro per anar a buscar el cotxe... prens decisions i estic content. Vull sentir-me lleuger i he arribat a la decisió que s'ha acabat. Perquè haig d'amagar el que penso, perquè no expressar-ho i què collons si algú ho llegeix bé i sinó també. Potser diré coses que no agraden i coses que sí, m'equivocaré i l'encertaré, seré políticament correcte i incorrecte, al final seré jo i qui no ho vulgui llegir que no llegeixi, tampoc tinc masses seguidors, potser cap. I així em sento, més lleuger.
Per començar perquè no tornar a treure a la llum publicacions a aquest blog de fa segles, que havia despublicat o que inclús mai vaig publicar. Coses personals, perquè amagar com sóc, al final sóc així, al final he viscut, he plorat, he passat per forats i m'he tornat a aixecar i el blog reflexa això. Què tinc a amagar? Vull treure-ho tot, ho necessito fer, estic cansat de carregar coses dins.
A veure si puc portar una continuïtat i anar escrivint coses i parlar del que em passi pel cap. Qui vulgui llegir-ho que ho llegeixi, tot i que al final és per mi, però s'ha acabat guardar-me les coses. S'ha acabat no fer el que em diu el cor i el que sento que haig de fer. A lluitar per la felicitat.
De moment ja peso menys. Perquè no admetre-ho, trobo a faltar moltes coses i el primer pas retrobar-me amb la gent que estimo.
