EDINBURGH II

Ara ja fa dies que no escribia al blog i les coses ja han canviat un xic. Encara no tinc habitació, tot i que de moment estic passant els dies a l'habitació d'una amiga mentre està de vacances. La recerca d'habitació pròpia es va allargant, semblava més senzilla, però tot s'ha parat una mica. Continuem buscant casa.

Pel que fa a la feina, ja puc dir que treballo. De fet fa una setmana. No molta gent pot dir que després d'una setmana a Edinburgh ja ho fa, i menys en els temps que corren, que es veu que la crisi també es deixa sentir per aquí. Tot i això, per sort, ja tinc feina. Durilla (netejo botigues), però feina, sobretot pels horaris, cada dia excepte el diumenge de 6 a 8 del matí i quatre dies a la setmana de 9 a 10:30 a un centre comercial situat a 5 km aproximadament de la primera feina. Me acostumat, a excepció que faci mal temps, a anar-hi a peu, per ocupar aquesta hora que em queda entremig i molt sovint també torno a peu, de manera que puc dir que alguns dies dec caminar més de 15 km al dia. De manera que aprendre anglès no sé, però fer quilometres... "HIKKING", que en diuen aquí, uns quants. Tant de bo la feina fossin més hores o les mateixes però comprimides, es fa molt llarg sortir de casa a les 5 del matí i tornar a les 11:30 o 12 havent facturat només 3,5 hores. Però bueno, de moment és el que hi ha. És una experiència més, sempre podré dir que sé el que és ser un immigrant i intentar guanyar-te la vida.

De moment vaig enviant currículums a veure si cau alguna altra cosa millor.

No sé molt bé com encarar aquest blog. Li haig de trobar alguna utilitat. Haig de parlar d'alguna cosa i no només de com estic. De fet això tampoc importa molt a la gent que vol llegir un blog.

El pròxim objectiu serà trobar-li una temàtica i fer-lo públic.

Pel moment la vida segueix, ja porto més de dues setmanes aquí i sí, la soledat, tot i que m'agrada en cert sentit, és complicada i alhora també molt dura. També és cert que aquesta duresa em recorda cada dia el perquè sóc aquí, els objectius perquè he vingut i que la vida no és fàcil. 

Tant de bo fos més fàcil, però potser llavors no sabríem valorar més les coses que tenim o que volem tenir. Jo ara puc dir, que cada dia que passa, més sé el que em perdo i més sabré valorar-ho quan o torni a tenir.