Tardes de pluja

MEMÒRIES PER A UN MÓN MILLOR

No sé si plou on ets, però la pluja

fa que et recordi. Hem compartit

moltes pluges i moltes esperances;

matins, tardes, capvespres desfilen

sota el pausat exordi de la pluja

i hem sigut feliços amb ben poca cosa.

Passegem sovint sota la pluja

i cadascun dels dos ja fet projectes

que fins i tot a voltes s'han acomplert.

Temps venturosos. A vegades tu no hi ets

però la pluja segueix. M'agradaria

saber que plou per tu també, i la pluja

ens uneix com sempre, altra vegada.

The River's Gramophone

Entrada breu per haver descobert aquesta cantant (una mica tard, perquè ja me l'havien presentat, ho sé 😏)!!! Enamorat d'aquesta veu i d'aquest somriure mentre canta!!

L'Estranger

-¿De quin país és aquest estranger? 
-No ho sé. 
-Com se diu? 
-No ho sé. 
-¿Què fa? ¿Quina llengua parla? 
-No ho sé. 
-¿Com us dieu, bon home? 
-... 
-¿De quin país veniu? ¿On aneu? 
-Sóc d’aquí. Sóc estranger. 

Moments meravellosos de la radio tornant de la feina, que et captiven i et posen la pell de gallina.

Josep Palau i Fabre (100 anys del seu naixement).

Somnis

Somnis d'esperança,
somnis de futur,
somnis, somnis i més somnis.

Però només somnis,
A l'altre costat de la nit,
a l'altre costat del llit,
només son,
només temps,
només espera.

No existeix res, només foscor,
només abstracte.

Però surt el sol,
i amb la llum la realitat.

Amb la llum,

la vida.

Reestructuració

La llei és igual per tots, però ahir, treballant, com havia fet els meus últims 28 anys, va entrar un home preguntant per entrar a la zona de seguretat. Anava molt ben vestit i portava una maleta negra. Res estrany. Al lloc on treballava la gran majoria de persones anaven ben vestits. Evidentment, com diu la normativa interna (recordo al curs quan ens deien, sota cap concepte no us salteu cap pas i va un país), li vaig demanar amb qui es volia reunir. Em va dir que amb en Mariano però quan li vaig demanar pel seu nom vaig veure que no sortia a la llista.

- Perdoni, però no em consta el seu nom a la llista - li vaig dir. - Haurà de demanar cita de nou i venir un altre dia.

L'home em va dir que era íntim amic i que no li feia falta demanar cita. Que truqués a en Mariano, que ell li donaria la raó.

M'ho vaig rumiar. En situacions normals no m'hauria comportat cap problema fer-ho, però allà, en aquell edifici... i si la cagava? Què coi, les normes estan escrites per alguna cosa i vaig recordar què em van dir al curs.

- Em sap greu, però les normes són les normes - li vaig dir.

Ell es va girar amb mala cara, va agafar el seu telèfon i va trucar a...

- Diu que si posi - em va dir.

Vaig agafar el telèfon i sí, per la veu semblava en Mariano. Em deia que el deixés entrar, que no hi havia cap problema. Ell se'n feia responsable. Jo li vaig dir que no podia, que si trencava les normes em podria caure un expedient o fins i tot perdre la feina, que havia de seguir el procediment. De fet, tot sovint havia sentit de la seva boca i de la gent que treballava que la llei és igual per tots.

Avui m'ha arribat una notificació que em rescindeixen el contracte per reestructuracions a l'empresa.

Converses amb una pinta de cervesa

Hace mucho tuve un novio que se llamaba Luís. Cuando lo dejamos decidí que no quería más Luises en mi vida. Luego vino un David, un Christopher, un Gabrielle, un Javier,... Y siempre adoptaba la misma estrategia de eliminar los nombres de mi lista de futuras conquistas... Hasta que un día pensé que igual me quedaba sin nombres; y que así, aunque continuaba la vida... pues que seguía con el lastre de evitar cosas presentes por culpa del pasado. Así que hice un ejercicio, y a todos y cada uno de ellos les dí las gracias mentalmente por lo que me habían aportado en su momento (cero reproches, sólo gratitud) y les dejé marchar para yo poder volar más liviana... La mochila pesa más si cargas con historias del pasado... Y si pesa más, el camino presente se disfruta menos... Pero bueno, las inseguridades, el pasado y esas cosas nos dominan a todos.

Remembering old chats in Edinburgh.

Posem-nos les piles (ecològiques)

2063, el món ja fa anys que s'ha tornat inhabitable per l'ésser humà tal i com el coneixem. Després del desglaç dels pols i els canvis climatològics, deguts a l'efecte de la contaminació humana, la temperatura va augmentar considerablement. Quantitat d'espècies vegetals i animals van morir i les plagues es van anar succeint. Després d'anys d'inestabilitat, guerres i desgràcies, només una poca quantitat d'humans continuen a la Terra (si és que se'ls hi pot dir humans).

Van ser uns anys durs, però els avanços en robòtica van aconseguir que es poguessin crear cossos artificials, capaços de sobreviure amb una quantitat mínima d'aliments. La ment, les vivències, coneixements i records eren els mateixos, ja que els cervells era la única part biològica que es mantenia, la resta de parts del cos es van eliminar, no feien falta, de fet només molestaven. Al final el que ets, està dins el teu cervell. Només feia falta connectar la xarxa neuronal als xips.

2063, l'energia és l'element més desitjat. Sense energia no es pot mantenir el cervell en vida. Tot i així, els que la controlen poden viure per sempre. Dins els pocs poderosos que van poder pagar el seu nou cos, ja només queda la petita part que controla els recursos energètics. La resta viuen en stand by, intentant malgastar el mínim d'energia per allargar una vida que no té cap sentit, esperant que un miracle els salvi.

Curiosament, els principals actors que van provocar la contaminació i es van enriquir amb ella, extingint la resta de la humanitat i els ecosistemes han aconseguit sobreviure. 

Possible futur apocalíptic que vaig somiar fa algunes nits.

Serem capaços de posar-nos d'acord i tirar cap a un món millor? O l'egoisme i el creixement infinit ens acabarà consumint? Potser sí que és cert que som uns paràsits que no parem fins que ens hem carregat l'hoste.

Espero que més aviat que tard ens donem compte que no hi ha res infinit.