BUIT

Mai hauria imaginat que aquest blog es convertiria en una espècie de diari. De fet, no es va crear per això, però en moments com els actuals m'ajuda escriure de tant en tant sobre el que sento, rellegir-ho i veure com evoluciono.

Com ja comença a ser habitual, torno a posar-me a escriure a altes hores de la nit. La solitud del dia és molt dura, però quan no ho suporto més sempre tinc la sort de trobar a algú per sortir d'aquesta solitud i poder parlar i pensar en altres coses. La nit però és diferent i de fet, suposo que el blog s'ha convertit en el meu amic (tot i que quan acabi d'escriure, continuaré sentint-me sol). És complicat saber fins quant durarà aquesta sensació, però suposo que sóc una mica sadomasoquista i en certs moments la sensació de buit que sento em fa sentir bé, em fa sentir que aquest cop he perdut, però m'ensenya el que he perdut i amb això, del que he pogut gaudir durant tant de temps, del que m'he omplert i del que he sentit i m'omple d'esperança de tornar-ho aconseguir quan tots dos estiguem millors, en altres condicions i en el punt de dir, s'ha acabat pensar en l'entorn, s'ha acabat pensar en mi, s'ha acabat ser egoista, vull compartir la vida amb aquesta persona i lo demés és secundari. Malauradament cada persona és un món i no es pot predir el futur. Però d'esperança es viu, ara vull pensar que realment és la persona amb qui vull estar i ella espero que pensi el mateix que jo i que ens trobem quan tots dos siguem capaços d'acceptar els defectes de l'altre.

Curiosament aquesta reflexió ve d'arribar a l'habitació i trobar un buit que sovint s'omplia amb la seva presencia, les seves mirades i les costums d'abans de tancar els ulls que s'acaben convertint en tradició. Ara no i són, però espero que i tornin a ser.

Avui vaig a dormir amb esperança i aquesta és la vida que vull portar, vull ser positiu. Vull començar a pujar, sense tu, però amb tu, per sempre, esperant, al meu cor.